Aquesta història que segueix a continuació és el resultat
del treball d'investigació i estudi realitzat per en Joan Ferrer i Sirvent
de la "Borda d'Urtx". La tasca ha estat àrdua ja que és
molt difícil trobar literatura que tracti dels gossos en general i del
Muntanya en particular anteriors al segle XX. No obstant, amb la documentació
trobada s'ha intentat realitzar un treball seguint una línia cronològica
que ens orienti de la seva presència al llarg dels segles.
EL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS
1. HISTÒRIA DE LA RAÇA.
1.1 INTRODUCCIÓ
Les evidències arqueològiques indiquen que les poblacions locals
de gossos prehistòrics diferien unes d'altres i que existien diferents
varietats fa ja uns 5000 anys. No obstant això, sempre que tractem d'introduir-nos
en la investigació dels orígens d'una determinada raça,
trobem distintes hipòtesis que pretenen justificar aquests orígens.
Moltes vegades aquestes hipòtesis difereixen considerablement perquè
no es disposa de documents arqueològics o històrics suficients
que permetin reconstruir la diversificació del gos des que es va separar
del seu únic antecessor: el Canis lupus. A més, els documents
recopilats amb anterioritat a la meitat del segle XIX són tan incomplets
i inexactes que qualsevol pot demostrar el que vulgui respecte a l'ascendència
d'una determinada raça. Si a això afegim, que la raça objecte
d'estudi està relacionada amb una de les activitats més antigues
que ha desenvolupat el gènere humà com és la ramaderia,
el hándicap és molt major. No obstant, fins que no obtinguem un
nombre suficient de marcadors del ADN de races afins per a comparar-los entre
si, no podrem provar científicament les relacions existents entre elles.
Mentre, el que si podem fer és intentar, -a través de l'estudi
dels moviments migratoris, comercials o de conquesta dels distints pobles de
l'antiguitat-, elaborar una sèrie d'hipòtesi que continguin uns
raonaments lògics que relacionin a aquests pobles i les activitats que
presumiblement desenvolupaven de manera preferent, -com era la ramaderia-, amb
els elements que se servien per a optimitzar els resultats d'aquestes activitats.
Un d'aquests elements destinats a optimitzar l'activitat ramadera era i és,
sense cap dubte, el Gos.
1.2 LA RAÇA A L'EDAT ANTIGA
1.2.1 LES MIGRACIONS PRE-INDOEUROPEAS.- Presumiblement cap
al quart mil·lenni aC, van tenir lloc unes migracions procedents del
sud-oest asiàtic que es van estendre al llarg d'Europa occidental. Aquestes
migracions es realitzarien en períodes molt llargs de temps i prendrien
distintes direccions. Així, un poble de raça caucàsica
arribaria fins la serralada Pirinenca i s'establiria en els seus dos vessants.
Hi ha estudis de tipus biològic, botànic, faunístico i
antropològic, a més de topònims d'origen vascoide -estesos
en bona part de la serralada-, que indiquen que aquesta gent van ser els predecessors
del poble Basc, (és significatiu que en la comarca pirinenca i catalana
de la Cerdanya existeixi actualment un poble anomenat Ur, un altre anomenat
Bor i un altre anomenat Alp; el primer ja el trobem en el territori Sumeri 5000
anys aC.; i el segon i el tercer (nomenat Alpe) estan situats actualment en
la península de Anatolia o sigui la Turquia actual).
 |
Aquesta gent aniria acompanyada dels seus ramats, -una de les seves poques fonts
de subsistència-, i acompanyant a aquests, uns grans gossos per a protegir-los
de la gran abundància de depredadors existents llavors. Amb el pas del
temps, l'hàbitat, el clima, l'alimentació, el treball i les necessitats
de l'home, van anar modelant aquell gos fins convertir-lo en el gos que coneixem
en l'actualitat. Existeixen raons per a creure que l'actual Gos de Muntanya
dels Pirineus, no difereix molt del que existia en aquells remots temps. Si
tenim en compte la gran semblança que té amb altres races espargides
per la resta d'Europa, com el Pastor del Tracta a Polònia, el Kuvasz
a Hongria, el Maremmano-Abrucés a Itàlia i el Pastor Eslovac a
Eslovaquia, i la gran distància que els separa, podem aventurar que totes
aquestes races procedirien d'un tronc primigeni comú, les petites
diferències morfològiques actuals serien degudes a diversos criteris
de selecció derivats de les seves distintes ubicacions geogràfiques.
1.2.2 ALTRES HIPÒTESIS.- Hi ha altres hipòtesis
que parlen sobre la procedència i els ancestres de les races de gossos
de muntanya:
 |
Exemplar actual de Mastí del Tibet |
-Una d'elles defensa que seria el "moloso" d'Assíria, el qual
seria el seu predecessor, fins i tot abans que el Mastí del Tibet, i
que arribaria a Occident amb els Gàlates (la Galàcia era una regió
d'Àsia Menor ocupada pels Gàlates 278 anys aC.) que ho utilitzarien
per a la guarda i sobretot per la caça.
-Altre conjectura suggereix que serien les invasions Arianes que portarien al
Mastí del Tibet allà pels anys 1000 i 500 aC., i el usarien per
la guarda, la caça i com animal de tir i d'ell derivarien les actuals
races de gossos de muntanya.
-Altre versió suposa que seria Alexandre El Gran que el portaria de
la Índia, espargint-se per Europa a través dels colonitzadors
romans i comerciants fenicis.
Així mateix, en les altes planes de Anatolia, situades entre 700 i 1000
metres d'altura, també es troben uns gossos amb unes característiques
similars a les del nostre gos pirinenc, que haurien pogut arribar a Europa de
mans dels invasors otomans.... En fi, tot són conjectures i hipòtesis
que amb la informació que posseïm en l'actualitat és impossible
demostrar. Sigui com fos l'arribada dels antecessors del Gran Pirinenc (nom
pel qual també se'l coneix) a la serralada que li dóna nom, sembla
ser que, -tenint en compte que el nostre gos és realment un lupo-molosoide-,
no és desgavellada la idea que sosté que els orígens de
la seva identitat racial, podrien buscar-se en l'encreuament dels llops de les
altes planes asiàtiques amb els Mastins del Tibet o altres gossos de
característiques semblants.
1.2.3. TESTIMONIATGE.- El que sí sembla inqüestionable
és que els gossos de protecció de ramats han estat usats des de
temps immemorials. Com mostra, vegem el que va escriure Varron, autor llatí
que va viure al I segle aC., en el seu tractat d'economia rural "De re
rústica" a l'any 37 aC: "El gos és indispensable per
aquells que crien animals de llana. Ell és el guardià del bestiar
en general però és el defensor natural de les ovelles i de les
cabres. El llop les aguaita sense parar i nosaltres li oposem els gossos"...."Quant
al seu aspecte exterior, escollir els que estiguin ben formats, de talla gran,
amb els ulls negres o vermellosos, el nas del mateix color, els llavis vermells
tirant a negres, ni massa recollits, ni massa penjants"...." És
igualment essencial que els gossos tinguin el cap fort, les orelles llargues
i flexibles, el coll ample i curt, les cuixes dretes i tirant més cap
a dintre que cap a fora, les cames amples, els dits distanciats, les ungles
dures i encorbades, l'espina dorsal ni sortida ni convexa, la cua espessa, la
veu sonora, el musell ben partit i el pèl blanc de preferència
amb la finalitat de que es pugui distingir fàcilment dels animals salvatges
durant la nit". És significatiu el fet que el gos que ens relata
Varrón, fa ja més de 2000 anys, s'ajusta gairebé a la perfecció,
amb solament molt petites variacions, als gossos de Muntanya que hem citat anteriorment,
lo qual cosa és una prova inequívoca i irrefutable de l'antiguitat
d'aquestes races.
|
Exemplar actual de Llop Àrtic |
1.3 LA RAÇA A L'EDAT MITJANA
La literatura que hem pogut trobar en relació amb les activitats pastorals
data del segle XII, però en ella solament figuren els tractats i concessions
que establien els amos dels ramats amb els senyors feudals amos de les pastures
de muntanya. Concretament, els ramats que pertanyien als Monestirs de Santes
Creus i Poblet a Catalunya, pujaven cada estiu a les comarques pirinenques del
Ripollès, la Cerdanya, el Conflent i a les pastures del Pas de la Casa
situats a l'alt Ariege, a Andorra.
No obstant això, hi ha raons lògiques que ens fan pensar que
el Gos dels Pirineus (abans també cridat gos ramader o mastí que
és un nom genèric que des de sempre també s'ha donat a
aquests grans gossos i actualment se'l nomena Gos de Muntanya dels Pirineus)
no es va separar dels ramats que pasturaven durant l'estiu en les riques pastures
d'altura de la serralada Pirinenca, a causa de l'abundància de depredadors,
bàsicament llops i óssos.
A més, a l'any 1407, l'historiador Labedanes Boudette assenyalava que
des de l'any 1350 també se'l usava com guardià dels castells de
Foix, Lourdes, Pau, Orthez i Carcasona. Aquest gos acompanyava als sentinelles
en la seva ronda i se li havia habilitat lloc a les garites per a protegir-lo
del fred. Gaston Phoebus que era l'amo i senyor d'aquests castells, ja va escriure
en el seu cèlebre manuscrit, "Livre de la chasse" que es conserva
en la Biblioteca Nazarine, que se li donava el nom de "Mâtin"
(Mastí).
 |
Gravat extret del Costumari Català
d'en Joan Amades. Es pot veure com un gos de protecció portant
el collar de punxes, persegueix a un llop que s'emporta un xai. |
1.2 LA RAÇA A L'EDAT MODERNA
A principis del segle XVI, el Gos dels Pirineus va ser dut pels pescadors bascos
a Terranova. Allí serien creuats amb els retrievers negres importats
pels emigrants anglesos i fruit d'aquestes unions s'originaria la raça
de Terranova. A la fi del segle XVI, el cèlebre agrònom Olivier
de Serres, en el seu llibre "Théâtre d'Agriculture et Mesnage
des champs", descriu dues varietats de grans gossos als Pirineus: els uns
de tons foscs per a la guarda de les cases, els altres de color blanc per a
la guarda dels ramats. Va quedar fortament impressionat per la seva elevada
alçària, el seu cap massiu, la suavitat del seu pèl i la
seva forta veu. Ell insisteix també sobre l'aptitud d'aquests gossos
per a la guarda dels ramats i la seva defensa contra els depredadors, óssos
i llops molt nombrosos en aquella època. Fra Miquel Agustí, prior
templari que va viure entre 1560 i 1630, va publicar a l'any 1617 en llengua
catalana (apareixent la primera edició en castellà a l'any 1622),
un llibre que el va anomenar "Llibre dels secrets de l'agricultura, casa
de camp i pastorívol". En ell ens dóna les raons per les
quals els pastors prefereixen els cadells blancs, fins i tot arribant a sacrificar
els nascuts molt tacats de color. Conta el frare: "Els gossos del bestiar
de llana no deuen ser tan grans ni tan pesats com aquells de la guarda de la
casa, sinó fortes i robusts i promptes i lleugers per a combatre i barallar
i per a córrer, perquè ells han de fer guarda i sentinella contra
els llops, i donar-los caça si es duen algun cap de bestiar... Convé
que siguin blancs, perquè el pastor els pugui fàcilment veure
quan corren darrera del llop i per a conèixer-los a la tarda i al matí".
Va ser a partir del segle XVII quan el Gran Pirinenc va començar a ser
conegut fora del seu hàbitat natural. Concretament a l'any 1675 el Dofí
de França de 6 anys d'edat es va enamorar d'un bell exemplar de vuit
mesos d'edat i el va dur a la cort de Versalles. A partir de llavors tot aristòcrata
que es preués volia tenir un "Patou" (nom afectuós que
presumiblement se li va donar a partir de llavors). Més tard, durant
la revolució francesa el Patou va tenir les seves pitjors hores, perquè
era un dels símbols d'una noblesa arrogant.
|
|
| La caça del Llop. Pintura de Jean-Baptiste Oudry
(1686-1755) Es pot apreciar que els dos Muntanyes són exactament
com els d'ara. |
1.3 LA RAÇA A L'EDAT CONTEMPORÀNIA Aquests
gossos també eren coneguts com gossos de pastor, als quals es donava el
nom de gossos "de pleta" o gossos "de cleda". És a
l'any 1807 que Labouliniere, en el seu anuari estadístic sobre el departament
dels Alts Pirineos, dóna a aquests gossos el nom de Gossos dels Pirineus.
A mitjans del segle XIX, la raça encara no estava homogeneïtzada.
Si fem cas de l'article aparegut el 20 de Febrer de 1874 a la revista "Acclimatation"
i escrit per l'expert cinófilo Kermadec, llegim: "Existeixen als Pirineus
diversos tipus de grans gossos, anomenats Gossos de Muntanya i entre unes altres,
dues varietats ben distintes: -Una, que podríem designar amb el nom de
"Gos dels Pirineus Occidentals", particularment difosa als voltants
de Bagneres-de-Bigorre; té el musell gruixut, els llavis penjants, les
orelles arrodonides, el pelatge una mica cresp blanc i negre, sembla ser en gran
part la soca de grans gossos designats amb el nom de Gossos de Terra-Nova, molt
difosos en tota França. -El segon tipus és el "Gos dels Pirineus
Orientals", és gran, de forma molt esvelta, el musell afilat, les
orelles punxegudes i caigudes, el pelatge suau, sedós i abundant, d'un
blanc neu amb taques gris clar o cafè amb llet; generalment aquestes taques
existeixen sobre les orelles i la cara. En aquest últim cas hi ha una banda
negrosa al voltant dels ulls. Sovint també és enterament blanc...Estava
estès en altre temps en la part dels Pirineus que limiten el departament
de "l'Ariege" amb la república d'Andorra, però sembla
ser que actualment és molt rar, si no està completament extingit.
Pot ser que encara existeixi en les muntanyes d'Espanya".
Altres autors evoquen la possibilitat que el "Gos dels Pirineus Orientals"
també fos conegut com el "Molós de l'Ariege", però
faltant-nos suficient informació ho hem de deixar com una simple conjectura.
La veritable propagació del Gos dels Pirineus fora de les seves muntanyes
es desenvolupa en el segle XIX amb el naixement del Romanticisme. Aquests grans
gossos, primer apreciats per la seva bellesa i la seva excel·lència,
i després per les seves qualitats temperamentals innates, inexorablement
van guanyar la resta d'Europa i Amèrica on van ser introduïts pel
general Lafayette a l'any 1824. A Austràlia van ser introduïts a l'any
1843 per a guardar els ramats en una explotació de Hamilton.
Cap a finals del segle XIX i principis del XX a causa de la disminució
de depredadors als Pirineus, els pastors d'ambdues vessants de la serralada van
prestar menys importància a la seva funció de protector de ramats
i va tenir lloc una important regressió d'exemplars. No obstant, a pesar
d'això van ser moltes les explotacions, tant espanyoles com franceses,
que van seguir mantenint-lo com guardià. Valgui com exemple el del Mas
de San Vicente a Benavarri (Osca), els propietaris del qual, -nascuts a principis
del segle XX- Dª María de Piniés i el seu espòs D. Joaquín,
van relatar en 1995 a diversos membres del C.E.P.M.P i posteriors fundadors de
l'"Institut Pirinenc del Gos de Muntanya dels Pirineus" que els van
visitar:
-"Sempre hi ha hagut Gossos de Muntanya dels Pirineus en aquesta casa,
abans de néixer jo ja n'hi havien"..."Al segle passat va haver-hi
una invasió de llops per aquí i van portar aquests gossos des
de Gistaïn (vall i poblet aragonès situat al Pirineu axial) i aquí
estan des de llavors. Aquesta casa és l'únic lloc de tota la zona
on hi ha hagut i encara hi ha gossos d'aquests, encara que abans els anomenàvem
Mastins"....."Seleccionàvem els que estaven tacats en gris,
perquè ens agradaven més que els tacats en negre que venien de
França"
Aquesta última afirmació encaixa amb el relat que hem vist abans
de Kermadec de l'any 1874, ja que, els gossos que ell anomena "Gossos dels
Pirineus Occidentals" els defineix de color blanc i negre, situant-los
justament, en la part de la vessant nord de la serralada que frontereja amb
les terres de la província d'Osca, en el sud. Sempre ha succeït
al Pirineu, que els pastors i ramats que habiten en ambdues vessants de la serralada,
quan arriba l'estiu, pugen a les capçaleres i ports de les seves valls
per a aprofitar la nutritiva i fresca herba que neix amb força després
del llarg període hivernal. Així, la influència i el contacte
de tot tipus era molt més fàcil i fluid entre les valls oposades
de les dues vessants que entre les valls paral·leles del mateix costat.
També a la fi del segle XIX i principis del XX, va tenir lloc l'ordenació
moderna de la cinofilia oficial que va néixer amb l'afany d'atorgar una
nacionalitat per a tots i cadascun dels gossos inscrits en els diversos registres
existents en el món i aquesta raça se la va situar a França;
gravíssim error. Doncs, tenint en compte que aquesta raça estava
i segueix estant assentada en les dues vessants de la serralada pirinenca, i
fins avui aquest sistema muntanyenc pertany tant a França, a Espanya
i a Andorra, lo just hagués estat donar-li una nacionalitat pirinenca
compartida pels tres Estats. Prova d'aquesta distribució tripartida són
els distints noms amb que es coneixia en funció de la seva ubicació
geogràfica, per exemple: en la vessant nord se'l denominava Pastou o
Pastoure en la vall de Ossau i Luz, Farou en la vall d'Aure, Patou o Mâtin
en altres valls, i Ca d'Oilles (gos d'ovelles en patois). I en la vessant sud
era conegut com, Ca de Güelles (gos d'ovelles) en la vall de Benasque,
Ca Mostín en la vall de Gistaïn, Mastín de los Pirineos en
els restants valls aragonesos i Mastí del Pirineu o Gos Ramader en les
valls catalanes i andorrans.
|
Típic exemplar dels anys 1930 anomenat
"BERGONS DE SOUM" |
Tot aquest confusionisme s'hagués pogut evitar si els responsables espanyols
i andorrans, en lloc de mostrar-se passius i indiferents, haguessin reclamat
els seus drets sobre la paternitat de la raça. Al no ser així,
els francesos es van adjudicar aquesta paternitat i per a evitar la seva possible
involució o desaparició i al mateix temps salvaguardar i mantenir
el "tipus" es va crear en l'any 1907 "El Pastor Club". Aquest
club va publicar al juliol d'aquest mateix any el primer estàndard oficial
de la raça. No obstant, el Gos dels Pirineus no va quedar al marge de
les penúries de la primera guerra mundial i la seva cabanya va quedar
seriosament minvada. Més tard, a l'any 1923 es va crear la "Reunió
dels Amateurs de Chiens Pyrénéens" que va venir a substituir
a l'antic "Pastor Club". Una de les primeres accions de la RACP va
ser la de reeditar un nou
estàndard oficial i afiliar-se a la Société Centrale Canine.
Tant en la primera com en la segona guerra mundial se'l va usar com animal de
càrrega i d'enllaç. Després d'aquest últim conflicte
armat, a poc a poc, es va reprendre la seva cria els cadells de la qual anirien
bàsicament destinats a famílies que quedaven captivades per la
seva extraordinària bellesa i el seu caràcter noble i afable alhora
que excel·lent guardià.
Els dies 18 i 19 de Novembre de 1978, dintre del marc del col·loqui internacional
de fauna pirinenca organitzat pel fons d'Intervenció eco-pastoral (FIEP)
en la facultat de Ciències de Pau, el professor J.F. Manauthon advoca
per la rehabilitació i reintroducció del Gos de Muntanya dels
Pirineus com gos protector de ramats. En 1980, René Schmitt tècnic
governamental, col·loca a títol experimental, una quinzena de
cadells sobre explotacions ovines en Rhone-Alps. Vol verificar si aquests gossos,
coneguts en el passat per la seva eficàcia per a protegir els ramats
contra els óssos i llops, poden repel·lir els atacs ocasionats
pels seus congérenes: els gossos asilvestrats. Aquesta primera iniciativa
és el punt de partida d'un programa per a la utilització de gossos
de protecció de ramats en els Alps i Pirineos. En 1989, una dotzena de
ramaders que ja utilitzen a aquests gossos, es reagrupen també sota la
iniciativa de René Schmitt i creen la "Associació per a la
promoció d'animals de protecció". En 1992, l'organisme oficial
de l'estat francès "Institut de la Criatura", col·labora
amb aquesta Associació donant com resultat el naixement del programa
nacional "Gossos de Protecció de ramats" que fins 1995 serà
el marc en el qual es desenvoluparan múltiples activitats. Al febrer
de 1996, 105 explotacions ovines situades a França utilitzaven més
de 150 gossos de protecció, quantitat que s'ha anat incrementant amb
el pas del temps.
| |
Aixeus de la Borda d'Urtx amb xais de l'Armand
Flaujat |
En el mes de Setembre de 1998, la Generalitat de Catalunya va sol·licitar
al Club Espanyol del Gos de Muntanya dels Pirineus, el seu consell i col·laboració
per a posar en pràctica el Programa Life, pel que fa a la reintroducción
del Gran Pirinenc en els ramats d'ovelles que pasturen en els territoris que
estan sota la influència dels óssos, introduïts sota l'empara
d'aquest programa. Per expressa delegació del llavors president del C.E.P.M.P.
D., José Luís Ucher, l'actual president de l'Institut Pirinenc,
D. Joan Ferrer, s'encarregà d'efectuar el treball de camp i l'assessorament
-al costat d'un tècnic del Programa Life francès- als funcionaris
governamentals i als ramaders i pastors interessats, i l'adquisició i
lliurament al llarg de 1999 dels primers 29 cadells. Per assegurar al màxim
la funcionalitat d'aquests cadells i l'èxit del Programa Life, es va
creure oportú que procedissin de línies de treball suficientment
contrastades, decisió que amb el pas del temps es va demostrar que va
ser acertadísima.
A l'any 2000, el C.E.P.M.P. va ser nomenat per la Generalitat de Catalunya
el gestor i controlador del nou programa denominat "Gossos de Protecció
de Ramats (P.P.R)" . Els seus objectius eren: continuar realitzant el seguiment
i control dels gossos lliurats, seguir assessorant als ramaders i pastors, canalitzar
la demanda i lliurament dels futurs P.P.R. i avaluar permanentment la gestió
i els resultats dels programes.
A partir de l'any 2000 els centres de cria de
Teluc de l'Oronet amb un cabrit d'en
Pere Serra |
"La Broda d'Urtx" i L'Oronet" van iniciar una nova fase de lliurament
de cadells amb línies genètiques no provinents de treball en ramats.
Això suposava tot un repte i va ser, sense cap dubte, la prova inequívoca
que el Gos de Muntanya dels Pirineus, ha conservat en el seu genoma les aptituds
naturals ancestrals que van configurar des dels seus inicis la seva raó
de ser. No obstant, perquè això succeeixi es sotmet al cadell al
protocol de l'"empremta" que consisteix en posar-lo a molt primerenca
edat -com a màxim vuit setmanes- al costat de les ovelles, minimitzant
el seu contacte humà i aplicant-li una tècnica de maneig molt especial.
També a l'any 2002, va arrencar a França un nova iniciativa:
el "Programa de Restauració i de Conservació de l'Ós
als Pirineus", afavorit per la 'Direcció Regional del Medi ambient
de Midi-Pyrénées, on, -a més de figurar una sèrie
de mesures d'ajuda econòmica i logística-, va preveure el lliurament
i posada a punt gratuïta, de Gossos de Muntanya dels Pirineus als ramaders
i apicultores, les explotacions dels quals corrien risc de predación.
Desgraciadament, a l'any 2003 la nova Junta Directiva del C.E.P.M.P. va traspassar
la gestió del programa P.P.R. a altra entitat jurídicament independent
d'ell, perdent així, el patrimoni cultural que els anteriors directius
van forjar amb tenacitat i entusiasme.
 |
A l'any 2004, els responsables de "L'Oronet", de "La Borda d'Urtx",
altres directius i socis, s'aparten definitivament del C.E.P.M.P. per existir
profundes divergències en les actituds i comportaments personals i en
la gestió realitzada per la seva Junta Directiva i en el sistema que
aplica la nova entitat gestora del P.P.R., Així, els abans citats responsables,
directiu i socis, funden conjuntament amb pastors de la comarca pirinenca de
la Cerdanya, l' "INSTITUT PIRINENC DEL GOS DE MUNTANYA DELS PIRINEUS".
Aquesta entitat, a més de divulgar i potenciar la raça, ha creat
el programa "BIODIVERSITAT", destinat a facilitar el lliurament de
cadells als ramaders i assessorar-los amb l'objectiu de fer compatibles les
activitats ramaderes amb la necessària biodiversitat pirinenca.
Les xifres de Gossos de Muntanya dels Pirineus destinats a la protecció
de ramats, es preveu que anirà en augment, no només per plantar
cara a les guineus, gossos asilvestrats i óssos, sinó també,
per a prevenir els atacs dels llops que ja han començat a colonitzar la
serralada Pirinenca.
Per altra banda, són nombroses les explotacions ramaderes a Amèrica
del Nord,
 |
Israel, Noruega i Finlàndia que actualment es veuen afavorides amb la
guarda i protecció d'aquests grans pirinencs. Fins i tot a Japó
s'estima que el cens actual és d'uns 15.000 exemplars, dedicats bàsicament
al solaç de famílies i cura de propietats.
No obstant això, a pesar de la reintroducció en els ramats d'aquest
bell i carismàtic ca, la immensa majoria de naixements que es produeixen
en l'actualitat, van destinats a la companyia, guarda i protecció de les
famílies que tenen el privilegi de descobrir-lo i gaudir-lo. Algú
va dir un dia que:
"És una de les races més antigues
del món i la més bella de totes".
