GOSSOS DE PROTECCIÓ AL “PARQUE NACIONAL DE LOS PICOS DE EUROPA”
L’última setmana de Juny de 2006 l’he aprofitat per anar
a fer unes mini vacances amb la família als “Picos de Europa”.
Com és habitual en nosaltres, no podem evitar buscar, mirar i parlar
amb els ramaders de les zones on anem i preguntar-els-hi sobre els temes relacionats
amb els gossos de protecció i els ramats.
Concretament
a la muntanya d’Espinama a la comarca de Liébana (Cantabria) dins
ja del “Parque Nacional de los Picos de Europa”, la recerca es
va veure compensada, i a la fi vàrem poder veure ramats d’ovelles,
més aviat petits d’unes 400 el més gran, acompanyades dels
seus protectors: els Mastins Lleonesos tal com s’anomenen en aquesta
zona (hem de recordar que des de ja fa anys es van unificar els mastins lleonesos,
els manxegos i els extremenyos en una sola raça anomenada “Mastín
Español”).
Vàrem fer moltes parades per observar el 
comportament d’aquests gossos de protecció,
com es comportaven amb el bestiar, tan si fossin ovelles, vaques o cavalls,
el cas és que per ells era indiferent, tots eren el seu ramat mentre
estiguessin a prop de les seves ovelles, però si aquestes s’apartaven
les seguien on fos. L’estructura corporal d’aquests gossos de protecció era
molt homogènia, però a vegades amb trets força diferenciats
entre ells: orelles més grans, cap, pigmentació, color de la
capa....però el seu comportament de treball era el mateix.
També vàrem tenir la sort, per altra banda buscada, de poder
parlar amb ramaders de la zona sobre els diferents aspectes d’aquests
gossos: treball, ensinistrament, selecció, criteris de cria, etc.
En aquest sentit, ens van dir que per seleccionar els cadells més apropiats
per a la protecció, no segueixen l’estandar de la raça,
sinó que posant l’accent en els criteris de funcionalitat, es
a dir, el caràcter i l’estructura, en definitiva, busquen el gos
pràctic i funcional. Per això, seleccionen els cadells que tenen
el cos robust sense ser excessivament pesat sinó més aviat lleugers;
els cadells que desconfien més de les coses que no coneixen: la gent,
objectes estranys o nous que mai han vist, i que al mateix temps borden amb
més facilitat. Busquen cadells insegurs i que dubten abans de fer un
pas. D’aquesta manera diuen, que són més atents i vigilants.
Normalment porten els cadells de les zones que anomenen “loberas”,
es a dir, cadells fills de pares que habitualment
estan en contacte amb els predadors, així asseguren més les aptituds
pel treball de protecció.
Per altre banda, els hi vaig demanar que em diguessin si els mastins portaven
problemes amb els turistes, ja que el Parc és molt visitat, i em varen
contestar que normalment no, ja que són gossos que al lladrar ja avisen
de la seva presència i els turistes marxen, però sí que
porten problemes amb els gossos d’aquests. Perquè, tot i que dins
del Parc és obligat dur els gossos lligats –cosa que trobo perfectament
lògica tan dins del Parc com a qualsevol altre lloc- sempre hi ha gent
que no en fa cas portant-los lliures i aleshores, és quan hi ha conflictes
seriosos amb els gossos de protecció. En aquests, casos segons els ramaders
de la zona “perro que pillan, perro que matan”, cosa que s’entén
perquè estan fent la seva feina de defensar el ramat.
També hi
ha ramaders i pastors que prefereixen no fer servir gossos de protecció,
per dues raons. L’una, perquè haurien de pujar cada dia a portar-els-hi
el menjar. L’altre i com a raó curiosa però comprensible
que em va donar un ramader, perquè els mastins només volen les
ovelles del seu ramat, i com que ell les barrejava amb altres ramats del poble,
els pastors es queixaven de que els mastins no deixaven que els ramats anessin
junts i per tant s’escampaven les ovelles per tot arreu tenint preferència
sobre les pastures les que portaven mastins.
Des de la meva òptica, crec, que tot això que vàrem
veure i altres coses que esperem veure, són bens de la humanitat, és
la natura, la nostra mare i que entre tots hem de mirar de conservar-la, al
menys, la què encara tenim. Hem de respectar el treball dels gossos
de protecció, el bestiar que pastura per les muntanyes, els arbres....i
fins i tot els coloms de l’eixampla, i pensar que darrera d’aquells
gossos de protecció, bestiar, etc., hi ha persones que, dignament, intenten
guanyar-se la vida vivint del bestiar i cregueu que no és fàcil,
però és clar, només és la meva opinió.
Armand Flaujat
