L'evolució de la natura al llarg dels segles ha anar estretament lligada a l'evolució de la societat humana en el moment en que aquesta s'estructura i esdevé capaç de modificar el seu entorn en benefici propi. Les grans obres d'enginyeria des de l'antiguitat, la necessitat de zones de conreu en detriment de la massa forestal, la recol·lecció creixent de matèries primeres, o les necessitats de defensar-se del mateix home o d'altres espècies, han estat alguna de les causes d'aquesta profunda modificació de la natura i de les espècies i hàbitats que la formen.

Un dels grups d'espècies que més ha sofert l'acció directa de l'home, fonamentalment per ser considerat com un competidor seu, és sens dubte el dels carnívors. Una d'aquestes espècies és la del llop (canis lupus), que ocupa la major part d'hàbitats de l'hemisferi nord, estenent-se actualment per Europa, Àsia, Amèrica del Nord, des de Mèxic a Alaska, i Groenlàndia.

El llop pertany a la família dels cànids, i va donar lloc el pas del temps i la convivència amb l'home al gos domèstic, amb el qual en ocasions es pot arribar encreuar i donar híbrids que poden ser fèrtils. Morfològicament, el llop és un animal de mida mitjana que sol fer uns 100-135 cm. De longitud de cap i cos, mentre que la cua pot assolir els 30-56 cm. Pel que fa al pes, es donen variacions importants atenent al lloc on viuen, ja que quan més al nord, i per tant més fred fa, els llops esdevenen més corpulents i pesen més, seguin l'anomenada regla de Bergman. El pes oscil·la entre 25 i 67,5 kg. Si bé en les poblacions mediterrànies (Itàlia i Península Ibèrica) el pes és menor, entre els 28 i els 35 kg, amb un màxim de 46 kg. Es alguns mascles, que sempre són més grans que les femelles. La coloració també és variable i va des del blanc del llop siberià, al negre de l'americà, tot i que les tonalitats més freqüents en l'espècie són les grises i les marrons.

Viu en grups de diferent mida, generalment entre 5 i 10 animals, i on només la parella dominant es reprodueix. Això fa que els joves nascut en el grup hagin de marxar quan volen procrear, i esdevenen individus erràtics fins que s'estableixen en un nou territori on poden fundar un nou grup. Els territoris solen ser de 100 a 500 quilòmetres quadrats, depenent de les disponibilitats d'aliment, que consisteixen en preses vives, cadàvers o deixalles. La femella pareix a la primavera entre 3 i 6 cadells, que sortiran del cau a les sis o set setmanes, començaran a participar en les caceres a partir dels cinc mesos.

El llop a Europa

Al conjunt d'Europa, el llop va patir nombroses persecucions que van minvar molt les seves poblacions fent-lo desaparèixer de la major part dels països occidentals amb excepció de les penínsules ibèrica i itàlica. A la part oriental va sobreviure a l'antiga URSS i diferents països de l'Est. Actualment la distribució del llop a Europa presenta tres grans nuclis:
Països mediterranis: Portugal, Espanya, Grècia i Itàlia.
Països nòrdics: Finlàndia, Noruega i Suècia.
Països orientals: Bòsnia, Bulgària, Estònia, Letònia i Lituània, Eslovàquia, Hongria, Macedònia, Polònia, República Txeca, Romania, Sèrvia i l'antiga URSS.

A aquests països cal afegir Alemanya, França i Suïssa, recolonitzats fa pocs anys a causa dels desplaçaments d'animals procedents bàsicament de les poblacions estables existents als Abruzzo italians.

Aquesta expansió natural de l'espècie és deguda en bona part a l'increment de les poblacions de les seves presses naturals, com els cérvols, cabirols, muflons i senglars. També té a veure la pràctica eradicació dels verins i
l 'aplicació de noves polítiques de conservació a nivell europeu.

A la Península Ibèrica l'home sempre ha conviscut amb el llop en zones com Castella-Lleó, Galícia, Cantàbria i Astúries, on ramaderia i turisme han sabut adaptar-se a la seva existència i evolucionar plegats amb el temps. A partir dels anys 70 hi ha una expansió i recolonització de territoris a Àlaba, Biscaia, La Rioja i Guadalajara, amb aparicions esporàdiques a Aragó. També queda un petit nucli aïllat a Sierra Morena, a Andalusia.

El llop a Catalunya

No hi ha gaires dades sobre les antigues poblacions de llop a Catalunya i les úniques existents es basen en alguns relats, enquestes o les estadístiques de captures realitzades i el preu cobrat per exterminar-los.
Així, de mitjana es capturaven 0'6 llops/100 quilòmetres quadrats entre els anys 1788 i 1852 a les comarques de Girona, mentre que a les de Lleida, entre el 1788 i el 1799, les captures eren de 0'8 llops/100 quilòmetres quadrats. La pràctica extinció dels grans ungulats com el cérvol i el cabirol, les seves preses naturals, durant els segles XVIII i XIX va fer créixer la incidència del llop sobre els ramats domèstics, i va fer més forta encara la seva persecució. Pel que fa a l'extinció, aquesta succeeix a la segona meitat del segle XIX. No obstant això, les darreres captures documentades es produeixen a Horta de San Joan (Terra Alta), l'any 1924, i en la mateixa zona, el 1935. A partir d'aquí el llop desapareix a Catalunya.

L'any 1999 es publica la noticia de l'aparició d'un llop a la Catalunya Nord, al Massís de Madres, a prop de la frontera. Aquest fet i la abona relació amb guardes i tècnics francesos fa que a partir de l'intercanvi de dades entre els companys francesos i els guardes i tècnics de les Reserves nacionals de caça del Cadí, de la Cerdanya i Alt Urgell i del Parc Natural, s'iniciï en aquests territoris l'any següent un seguiment exhaustiu de la presència de possibles depredadors salvatges. A Aquests seguiment s'afegeixen l'any 2002 els agents rurals.

La següent noticia d'un llop al nostre país es dóna quasi setanta anys després quan l'honorable conseller de Medi Ambient i Habitatge, Salvador Milà, comunica en una roda de premsa feta a les oficines del Parc Natural, a Bagà, el 12 de febrer de 2004, la descoberta d'indicis científics de la presència d'un exemplar de llop dins el Parc Natural del Cadí-Moixeró. La confirmació es fa a partir de l'anàlisi genètic de dos excrements de cànid, un dels quals dóna positiu de gos i l'altre de llop. Aquesta analítica indica que el llop localitzat està emparentat genèticament amb la població de llops italiana i no amb la ibèrica. De fet el Parc Natural es troba equidistat entre ambdues poblacions originals.

En poc temps la Direcció General del Medi Natural crea una Comissió Tècnica de Seguiment del Llop, establint els protocols necessaris per a la recollida de dades sobre rastres, possibles atacs i avaluació de danys, suport als ramaders i relació amb les administracions locals i comarcals. Cal destacar que a Catalunya el llop no és una espècie cinegètica i per tant no es pot perseguir ni capturar.

El llop al Parc Natural del Cadí-Moixeró

Tot i que moltes persones pensen avui dia que el llop és un nou vingut que no havia existit abans per aquestes contrades, la memòria històrica demostra que el llop era ben present a les muntanyes del Parc, com ho confirma topònims, històries, llegendes, documents i la mateixa tradició oral.

Molts són els llocs associats a aquest animal. Per exemple la casa de Matallops (Bagà) el Collet del Llop (Castellar de n'Hug), el Forat del Llop (Saldes) o el Planell del Llop (Bescaran). També hi ha una gran riquesa d'històries i llegendes sobre ell explicades a Gósol, Cava o Sant Julià de Cerdanyola. Llegendes que curiosament de semblen molt a les que s'expliquen en altres regions i països, algunes d'elles nascudes a l'edat mitjana.

El seguiment de depredadors realitzat al llarg dels darrers 6 anys ha permès recollir dades no només del llop sinó, a més, sobre la presència de gossos assilvestrats, que persegueixen la fauna salvatge com els cabirols, isards i llebres, i que també empaiten ovelles, vaques o cavalls, provocant diferents danys. La detecció de l'excrement de llop, la tardor del 2003, ha permès confirmar la recuperació d'aquesta espècie amb l'aparició d'aquest únic exemplar, emparentat amb la població italiana i procedent de França, on des dels anys 80 es dona una expansió de les poblacions de llop. El perquè de la presència d'aquest animal divagant pot deure's al bon estat dels nostres hàbitats i a l'abundància de preses salvatges, així com la proximitat de grups més o menys estables de llops a França.

Al llarg del 2004 s'han identificat alguns rastres, s'han fet un parell d'observacions a certa distància d'un possible llop i s'han recollit diferents excrements que es faran analitzar. També s'han constatat un total de 8 ovelles i 1 cabra mortes per alguns depredadors que podrien atribuir-se al llop, després de l'anàlisi dels tècnics del Parc. L'ajut als ramaders per a la construcció de 4 tancats per als ramats d'ovelles, la donació de gossos protectors per als ramats, la tramitació d'indemnitzacions per danys de fauna protegida i l'estreta col·laboració establerta amb ells ha ajudat a reduir les possibles incidències sobre els animals domèstics. Línia de treball que es preveu continuar en el futur.

Actualment se segueix amb els treballs de seguiment de depredadors, amb especial incidència sobre els rastres potencials de llop. Qualsevol dada proporcionada pels guardes, veïns o visitants és recollida, analitzada i tractada per tal de poder conèixer millor l'evolució d'aquesta espècie i detectar en el futur la possible aparició de nous exemplars divagants.

La reaparició del llop és un procés natural que cal incloure en la millora del nostre medi ambient. Sens dubte és important suposar la presència d'un depredador capaç de regular les poblacions salvatges d'ungulats com el senglar, l'isard o el cabirol, eliminant els individus més dèbils i malalts. És també una oportunitat per seguir fent compatible l'activitat humana dins i a l'entorn del Parc amb el respecte al nostre patrimoni natural, inclòs el llop, amb l'ajut als ramaders per adaptar-se a la nova situació, i amb la col·laboració de tots els col·lectius, institucions i persones que habiten o visiten aquestes muntanyes.

Jordi Garcia Petit
Biòleg i naturalista.
Director del Parc Natural del Cadí-Moixeró.
Director de les Reserves Nacionals de Caça del Cadí i de la Cerdanya-Alt Urgell.
Membre de la Comissió Tècnica de Seguiment del Llop a Catal