El nostre bon amic en Josep Mª Massip, ens ha enviat un recull de textos
extrets dels escrits que han arribat a les seves mans referents als gossos
de protecció de ramats.
Notareu que abans el nom que es donava a aquests gossos era el de “mastí” o “gos
ramader”. De fet el nom de “Gos de Muntanya dels Pirineus” és
el nom oficial que se’ls hi va donar quan es va ordenar la cinofilia
moderna a començaments del segle XX, però mai s’ha deixat
d’anomenar-los amb el seu nom primitiu malgrat el temps transcorregut
i encara avui dia a moltes valls del Pirineu només se’ls coneix
com “mastí”, “mastín” o “mâtin”.
REFERÈNCIES ALS GOSSOS DE PROTECCIÓ DELS
RAMATS |
| Josep Mª Massip |
He deu haver lo senyor grans mastins per guardar ses ovelles
(Latini 1264)
...mes lo treball és quant al mitg
de algun vall
li hix lo llop;
que sempre sol eixir de prop,
com lo llop en faula;
y si és llop vell, és tan gran maula
y tant brivó,
que sempre ix de traydó,
al descuidat,
aquí entra lo combat
dels bons pastors;
però si ells crían gos
o algun mustí,
bé por lo mal llop venir
que ab gran enfado
li rebàtan lo cayado
y la gorra.
“Relació nova y molt curiosa de la vida dels pastors
en que se manifesten los treballs y grans combats que tenen quant los ix lo
llop, y lo molt alegre y divertida que es llur vida”
(Relat popular en vers transmès de forma oral, d’origen suposat
al segle XVI)
Article de Pep Vila i Medinyà a IBIX - Annals 2000-2001
Encara
allavors hi havia gossos de remada, no tots ne tenian, car eran de molt preu
i no niaven gaire, eran gran de talla, pelúts, intel·ligens
anaven amb uns amples collars, plens de llarcs claus com garfis de romana;
eran de color blanquinós i bigarrats...
“D’aquells gossos remaders d’aquell temps tampoc n’hi
ha anaven, anb aquells collars amb punxes, eran ben valents, els darrers
se van veure a Pardines”
Dr. Joan Solé i Pla (1871-1950)
a “Queralbs” (1985)
“El ramat de 16000 caps que trobàrem, era guardat
per 20 pastors i 15 cans....”
“Acorralen el bestiar al mig durant la nit, els cans fan sentinella
tot a l’entorn i el llop no hi pot res”
“Els seus cans són vertaders cans de ramat dels Alts Pirineus;
cadascun d’ells és tant o més gros que un llop; a més
que porten un ample collar eriçat de claus de punta enfora”
“Acostant-se a l’andà, sentiren lladrar el ca del
ramat, que en conèixer-los se’n vingué vers ells remenant
la cua.- Hola, valent ! Com anem de llops ?Fan bondat ?- li digué en
Joan acariciant-lo.
Carles Bosch de la Trinxeria
“Records d’un excursionista” (1887)
Ara amb els gossos d’atura, havent-se perdut els llops,
els pastors estan molt descansats , però també s’ha perdut
una cosa ben típica o sia els gossos ramaders que eren d’una
casta molt grossa i n’hi havia a totes les cases que tenien ramat.
Quan anaven de camí i quan temien el perill del llop, els hi posaven
un collar de ferro amb llargues punxes, per tal que el llop no els pogués
agafar pel coll, com era el seu instint.
Salvador Vilarrasa i Vall
“La Vida dels Pastors”1981 (2ª edició 2001).-
Ripoll
...i els lloparrassos que no es rendiren als mastins i a llurs
collars reblats de pues de ferro...
Marian Vayreda
“La Punyalada” (3ª edició 1947) .-
Barcelona
Cadascun d’aquests havia guarnit el seu mastí amb
collar, llomera i espatllera d’afilades burxes, que podien fer mal de
debò ; això servia per a defensar-los dels llops i altres enemics
que poguessin presentar-se.
Joan Lluís
“Records de la meva vida de pastor” 1955.-Barcelona
Estaban unos hombres junto al hogar de la casa, cuando, atónitos,
vieron pasar un lobo tras una perra de las llamadas mastín de pastor,
del mismo tamaño de los lobos, encaminándose perra y lobo hacia
el comedor de la familia, contiguo a la estancia en que se hallaba la chimenea.
Ramon Pujolar
“Anécdotas que parecen cuentos” 1962
Biblioteca Olotina.-Olot
“Els cans mostins (mostins, mestins) són gossos
blancs, a vegades platxats (pigallats) de negre o roig, compactes, massissos,
que imposen respecte. Particularment els que tenen els ulls sangonosos són
molt fers, tenen males tripes. El mastí, segons diuen alguns pastors, és
un animal carnús.
Aquests i altres gossos havien servit per a defensar la ramada dels possibles
lladregots, i dels atacs d’óssos i llops. Eren el gos de l’ósso
i el gos lloper (can llober).
Els óssos ataquen d’una sarpada i en canvi els llops emboquen
pel coll. Per protegir el gos d’un i altre animal l’acollaraven
posant-li un estri forjat pels ferrers: el collar de punxes (collar de burxes,
collar de gos)...
Ernest Costa i Savoia
“Viatges amb els Pastors Transhumants” 1987 Editorial Montblanc
Martín
Centre Excursionista de Catalunya - Barcelona
“Refereix també el gos mastí per a la defensa dels ramats,
dels atacs de llops i ós, aquest darrer “apenes si se troben que
son casi acabats””
Dels llops diu que n’hi ha molts a les muntanyes, i són caçats
amb mastins. Quan el caçador ha fet la captura d’un llop, el porta
per les viles i llocs, especialment a les masies on hi ha bestiar, i és
recompensat amb bestiar o bé amb monedes”
Martí Boada i Juncà
(Esmenta el manuscrit de l’obra de Pere Gil “Geografia de Catalunya” que
transcriu el “Llibre primer de la historia cathalana en lo qual se tracta
de Historia o descripció natural, ço es de cosas naturals”)
“Fauna i Home al Montseny i al Montnegre” 1990 Ajuntament de Santa
Maria de Palautordera
“Anomenat mastí del Pirineu, era una defensa per
als ramats quan els llops sovintejaven a la regió. Les seves característiques
racials eren idònies per a desenvolupar-se en el medi on convivia amb
els pastors. Per a ajudar-los a salvaguardar la seva integritat física,
els mastins portaven uns collars i uns ventralls amb fortes pues de ferro,
que evitaven que el llop els pogués mossegar el coll o el llom...”
Gonçal Cutrina i Sorinas
“Ovelles i Pastors al Ripollès” 1997
Edicions Maideu - Ripoll
Gravat d'un pastor amb ovelles i un gos prop d'una fàbrica, publicat
a la
portada de la revista 'Exposición de varios fabricantes de lanerias
de Cataluña',
a Barcelona, el 1847
